Totes les paraules…

Al tercer capítol ens anuncia que tractarà sobre l’existència dels àngels al món. Així, tractarà de respondre aquells que afirmen que els àngels no existeixen donat que no se’ns apareixen d’una forma quotidiana… com que no els veiem, doncs no haurien d’existir… però Eiximenis els respon que no només existeixen, sinó en un nombre incalculable, i per confirmar-ho ens aporta diversos testimonis, com ara de les Santes Escriptures i dels Sants. Així, per exemple, citarem, entre els que inclou Eiximenis, a Sant Donís, que diu dels àngels que són imatge de Déu: Angelus est imago de diu. I, entre d’altres coses, diu d’ells que són a la seua imatge, el seu espill clar i resplendent de la virtur o tresor de la seua potència…

Per altra part, la (persona) folla diu dels àngels que no són res, ni tampoc la seua angelical natural, sinó que sobre ells governa el fat i la fortuna o l’atzar… de mode que iguala els àngels al no-res i tracta d’anular la seua essència. Davant això Eiximenis demana Déu que confonga tanta malícia com hi ha, perquè creure això realment suposa un atac envers el seu Creador, que és Déu. I contra els seus cavallers que són els àngels.

Altrament inclou el testimoni de Damascenus quan escriu sobre Sant Donís. I aquest afirma que, com sabem de les Sagrades Escriptures, molts dels miracles ocorren contra la lògica humana, contra la saviesa i contra les habilitats, sovint guanyant batalles o destacant i fent caure grans personatges. Per altra part, que gràcies als àngels els homes hem pogut accedir a un major coneixement de Déu i que molt sovint Ell actua mitjançant els àngels. En definitiva, que negar els àngels suposa, inevitablement, un acte de defalliment i d’ignorància greu envers les Sagrades Escriptures i una mostra que no es té molt de domini de filosofia. De mode que negar tot això suposaria negar, alhora, l’existència de Déu, dels paradís, de l’infern i del purgatori, i fins i tot de l’existència de l’aire al món… donat que, segons els savis, al cap i a la fi existeixen al món més coses que no se’ns apareixen que no les que se’ns presenten al davant, per la qual cosa hauríem de concloure tot negant la validesa d’aquests raonament.

Parlar de l’escriptor Francesc Eiximenis sempre és un bon motiu per endinsar-se en un moment ben interessant de la història de la llengua i, com no, de la nostra literatura. Sabem que ell no ho feia, això d’escriure, especialment mogut per un desig de crear una bellesa en el sentit explícitament literari, no. La seua literatura tenia una finalitat i aquesta era transmetre el seu missatge a l’auditori que tenia al seu abast. I aquest, sense dubte, no era gens menyspreable: des de la ciutat de València fins a la família reial catalana, que no és dir poca cosa… sempre des d’un punt de vista moralitzant i seguint els principis de l’ordre franciscana, dins de la qual s’inseria. El llibre dels àngels no deixa de ser l’excusa per parlar-nos de temes transcendents pels lectors de la seua època. L’Àngel era un referent, una mena de personatge sovint molt desconegut pel poble baix, que s’encomanava a ell sense tindre molt clar què era i, molt sovint, vorejant els límits difusos del fanatisme (fanatisme que encara avui en dia hom pot trobar en esglésies de tot l’àmbit lingüístic i de tot el món, això encara continua, com qui diu, ben vigent…). Nosaltres volem fer una mena de lectura, un intent d’aproximació als temes més destacats que hom pot  trobar a les primeres pàgines del text, replegades d’una lectura directa del còdex, tot esperant que algunes de les idees que el frare Eiximenis ens podran interessar…

El primer que podríem destacar és la definició d’àngel que ens regala: àngel és natura e substància espiritual e no corporal; Racional, tota en si vida, tostemps en perfet moviment, neta; dreta e sens defalliment; franca en arbitri, virtuosa, immortal; impassible en gran immoblament (immobilitat) perseverant al servei de Déu principalment tostemps diputada (enviada).

Així, de primeres ens mostra els atributs que corresponen a la seua essència, allò que ens pot indicar de què parlem, amb quina mena de criatura celestial ens apropem… però caldria precisar que aquesta definició no val per tots els àngels, donat que aquells que van caure a l’abisme no podem merèixer de cap forma els atributs abans esmentats. Els hereus de Llucifer, els dimonis, doncs aquell(s) no és entès, ni dret, ni net, ni sense defalliment, ni virtuós…

Per altra part, Eiximenis, en primer lloc, ens afirma que parlarà dels àngels que s’inclouen en aqueixa definició i continua per dir-nos que aquesta consisteix en una declaració devota e piadosa d’aquesta espècia d’àngel benaurat, i que amb les seues paraules no tracta de mostrar-nos una lliçó magistral ni crear-nos una mena d’artifici, d’element purament propi de la imaginació i no de la realitat… i tot això perquè ell realment a qui es dirigeix no és a grans clergues sinó a persones simples e devotes. I, per tot això, hom ha de prendre aquesta definició devota d’aquesta natura angelical amb la reverència que es mereix, perquè conté veritat en si mateixa.