Totes les paraules…

De vegades tots hauríem estat Amelie… la seua mirada, la sorpresa. En definitiva, la seua obstinació per ser feliç… què hem fet avuit, podríem demanar-nos… i segur que no hem canviat el món, ni tan sols hem canviat una ungla del nostre petit món. Si fórem coherents, ben bé podríem enfonsar-nos en terra i dedicar la nostra vida a foradar aquest quart element, el més pesat i dens segons els pensadors grecs… de tant en tant, ens trobaríem amb un altre dels que s’ocultarien en aquesta fondalada. Per tot salut, un soroll, tan mínim com fora possible, i així evitar qualsevol mena d’intimitat. I després moure i tornar a moure tones de terra i de foscor i acabar perdent la capacitat per distingir el colors i els somriures… potser, al cap i a la fi, tindran ells raó. Tanta literatura sobra, i la bellesa de l’art, i unes poques notes musicals, i el medi ambient en la seua pau tendenciosa que caldrà suprimir… el camí d’autopistes sota terra. Alguna, de tant en tant, s’esfondrarà, però no ens hem de preocupar, almenys no encara. Sempre hi haurà una autoritat pública que diga que això no suposa cap perill. Tan sols una màquina, una ànima, un tros de pell i producció avariada. Tancar els diaris, continuar fent passatges, fent camí i estenent l’oblit. Hi ha alguna cosa millor a fer? Estic segur que sí, però costa tant adonar-se’n!

Alfons Navarret

Mirar per la finestra fora una acció estranya… de sobte, a l’altre costat del vidre, un colp. La sensació que alguna cosa es trenca i el que es trenca és un petit ocell que ens mira sense adonar-se’n si existeix… panteixa i la seua respiració deixa marques de baf i angúnia al vidre. No sabem si acaba d’adonar-se de les consistències i de certs dolors que la vida sovint ens regala… fou un vol, potser una casualitat el que el va dur al meu àmpit… a poc a poc pren aire, com si aquest fràgil element estiguera a punt d’acabar-se. Un instant i nota la meua presència, però no s’immuta. L’acarone, en un acte d’impotència, perquè no se ben bé com fer-li entendre el meu sentiment de tendresa. Les paraules de vegades sobren, i una petita carícia pot més que molts discursos. No menja, però a poc a poc comença a recuperar-se. Porser la meua escalfor, el moviment lent a l’esquena. I, més tard, després de mirar l’abisme, de reconéixer-se de nou ocell, emprén un vol sobtat i ens furta un fragment de la nostra existència… per un instant hem estat els seus companys, ens hem vist als seus ulls, i potser mai no ens haurem d’apropar tant com ara. Circumstàncies i un món que ens regala. I qui sap si, en el fons, tot no és un regal que anem malbaratant inconscientment. No ens colpegem a cada dia contra la finestra de la rutina i la indiferència? Pensaments d’un ocell contra el vidre…

Un dia nou, mirar per la finestra s’ha convertit en una mena de mitologia. Cauen les fulles. Cau el temps en una espècie de feixuguesa que respira si hom respira i tot succeeix molt lenta o ràpidament… el vidre ens ha protegit sempre. En ell tenim la cuirassa necessària per sobreviure. Ara caldrà unes maletes. Uns dies blaus de sol i fredor i guants… és temps d’hivern i encara no hem encetat aquesta època. Núvols i superfícies per l’oblit. Hi ha ben poques coses que ens pateixen. Per això caldrà sobreviure, un sol colp, i recordar les cançons de Joan Baptista Huguet. I pensar que tota eternitat cap en un dital d’aigua.

Alfons Navarret