Totes les paraules…

Edgar Allan Poe ens observa. Com un anònim des de la multitud. Com el protagonista d’algun dels seus relats, conformats per un món on el fantàstic tenia un altre sentit. Pocs, alguns detalls, focs d’artifici per crear una petita atmosfera. I paraules.

És estrany, en una societat que ha postergat les paraules al racó més allunyat de la vida quotidiana, i de tant en tant ens sorprén que això que el darrer film de moda ha semblat traure des del no-res realment siga una còpia barata d’un relat meravellós. Les històries ens conten sempre detalls d’uns persontges que acaben mirant-nos. Des del marc del quadre fa fred. Caldrà passar pàgina i tranquil·lament veure com tot això s’acaba. Dos segles més tard, Poe no s’ho acaba de creure. Hom llig un llibre a la vora d’un arbre. Això, encara que no ho semble, és la notícia més meravellosa ara per ara. I fa sol. Què més podem demanar a la vida?

Alfons Navarret

Fa dies que s’escolten, veus, a cada colp més, totes unànimament reclamant un fet, en una direcció: per la fi de la barbàrie. Als carrers, als periòdics, a internet, tothom sembla navegar en una única direcció, encara que, malauradament, tot continua més o menys igual que sempre… a cada dia, una xifra més que reportar. A cada instant. Una angúnia, la de no poder fer res perquè alguna cosa canvie… mirem l’horitzó i fins i tot els arbres semblen plorar la seua incapacitat per suportar el dia a dia. Un moment, una fulla. Tot ha perdut una mica el seu sentit… però, mentrestant, la vida continua…

alfons navarret

La mirada, com sempre, fixa, potser en una pantalla de llum brillant, obsessivament… tenim la sensació que alguna cosa s’ha trencat, i el món ben bé no es mou, i algú afirma, anys després, que tota la teoria geocèntrica torna a estar de moda, però ha estat llegir un conte de Pàmies per veure a l’espill la cara oculta de la lluna, la que nosaltres ens hem empenyat d’anomenar terra. I què veiem? Simplement, un deixar-se endur per la monotonia, la rutina com a eix central de l’univers: no canviem el món perquè tenim massa lluny el comandament a distància. Això cal fer-ho avui, obrir la finestra, mirar tabic enllà, creure en les coses que no ens diuen, però per què no rosegar un croissant mentre les imatges ens fan el corc al cercell, raca-raca, lentament, quasi notem el seu efecte balsàmic… hi ha lectures que ens permeten de mirar el món amb uns altres ulls. Sergi Pàmies ens permet de creure que el film de terror més sagnant el tenim a cada dia més a prop, vora la nostra casa, ens obri sovint les portes i ens duu, com un gos, les espardenyes vora els peus… tot perquè acabem oblidant-nos que un dia vam existir i la vida podia, ben bé, ser una altra cosa. Però per què correr riscs si ja tenim al nostre abast els fils de neó dels televisors, ara de plasma, com una enganxosa teranyina que ens provoca onades del plaer més amarg possible. Vides que no són la nostra… com nous homes grisos, ens prometran un rar oasi d’excepcional bellesa. Però fins i tot això és fals. Al darrere de la imatge no hi ha el mirall, ni la por, ni l’angoixa. Hi ha el buit que ha deixat el crit que va fer l’home just abans de caure… ara el crit ja no existeix. I això és el que no volem saber, la seua absència…

alfons navarret

Mai no hauríem pensat que una escola suposara cap risc, una escola mantinguda per les Nacions Unides, una escola que era el refugi dels que no tenen res, absolutament res… la lliçó a aprendre era una altra: la mort entrava no mitjançant els llibres d’història, sinó a través de les teulades i en forma de míssil, això sí, electrònicament comandat fins a uns enemics molt perillosos, que quasi sempre han resultat ser civils… quin és el problema de la gran tecnologia israeliana per matar constantment, quin és el problema de la consciència mundial per no fer res per evitar-ho? fins a quan hauran de morir abans que alguna cosa passe? i no són només innocents, ja ni tan sols els infants són respectats… aqueix vellard ull per ull ha passat a la història, ara toca repetir els camps d’extermini, però el destí ha volgut que qui fou aleshores una víctima indefensa, ara és qui petja el botó del llançament del projectil que destruirà tantes, víctimes, potser col·laterals… en el fons, a qui importa això? estic segur que dins d’Israel hi ha molts que ploren, i no només àrabs, per aquesta tragèdia… fins a quan estarem amb el deute del genocidi i consentint la seua impunitat? té sentit encara parlar d’impunitat davant d’aquest acte de cobardia? es pot respondre amb la tecnologia punta davant d’una pedrada? per quina raó això està passant? queden massa preguntes sense resposta, massa interessos ocults… malauradament, molts pateixen i uns pocs s’ho miren des dels despatxos oficials… la humanitat arriba a aquests extrems. El gran germà d’avui és la mort de tot un poble, retrasmès dia a dia a tot arreu? fins a quan haurem d’esperar a què hom prenga mesures contra un estat irracional i assassí?

i tot continua, més o menys, igual…

alfons navarret

Sembla mentida, però novament inaugurem un altre any, una altra ocasió que sabem, ja d’avantmà, inexorablement perdura, perquè malgrat que de tant en tant alguna notícia positiva ens arriba a sorprendre, encara hi ha al món un bon grapat d’ànimes que veuen en la maldat el riu d’on traure uns bons peixos… parlem de Palestina, un colp més Palestina ens serveix per saber què significa el dolor i la pèrdua de vides humanes, sempre inútilment…

i què passarà després? després dels polítics i dels seus necis discursos? després que els tirans hauran caigut? que el poble senzill continuarà sobrevivint, amb els problemes de sempre, problemes que quasi ningú no veu, que serien relativament senzills de resoldre… un petit instant de felicitat evita moltes més morts del que imaginem…

i això em trau a la memòria un article que vaig llegir sobre algunes ciutats-estat dels Emirats Àrabs, on s’havia construït una societat moderna a colp de petrodòlars, però gràcies a tot això hom podia viure lliurement, sense ser prejutjat, dins les seues pròpies creences i en una societat moderna, amb cultura, amb bellesa, en un aprenentatge interior que ens vindria a recordar el moment culminant de les ciutats-estat italianes al renaixement… amb els medici apostant per un ingredient que mou cultures i les fa inscriure’s en això que diem història… no sabem si aquestes ciutats ho encertaran, però és innegable que, amb el seu treball, amb la millora de la vida de molts dels seus habitants ens esten assegurant que no només ells augmentaran el seu nivell de vida, sinó que no cauran en l’absurd de creure que amb el sacrifici de les seues vides quelcom pot canviar. I és que és curiós que en aquestes ciutats la violència radical islamista siga una de les més baixes a tot el món… haurien d’aprendre molts països, fins i tot d’europa? possiblement sí!

alfons navarret