Poe, més dos segles
Edgar Allan Poe ens observa. Com un anònim des de la multitud. Com el protagonista d’algun dels seus relats, conformats per un món on el fantàstic tenia un altre sentit. Pocs, alguns detalls, focs d’artifici per crear una petita atmosfera. I paraules.
És estrany, en una societat que ha postergat les paraules al racó més allunyat de la vida quotidiana, i de tant en tant ens sorprén que això que el darrer film de moda ha semblat traure des del no-res realment siga una còpia barata d’un relat meravellós. Les històries ens conten sempre detalls d’uns persontges que acaben mirant-nos. Des del marc del quadre fa fred. Caldrà passar pàgina i tranquil·lament veure com tot això s’acaba. Dos segles més tard, Poe no s’ho acaba de creure. Hom llig un llibre a la vora d’un arbre. Això, encara que no ho semble, és la notícia més meravellosa ara per ara. I fa sol. Què més podem demanar a la vida?
Alfons Navarret