Javier Sicilia
Hi ha moments que no s’han fet per la poesia, potser ni per la pròpia existència… una mort, avui en dia, no ens diu molt més que si realment afirmàrem un instant, aqueix instant que el romandre viu ens justifica, però si mirem aquesta afirmació amb cura comprendre’m els motius de pes que poden dur un poeta a deixar, un dia, un dia terrible, la poesia… Javier Sicilia ho decidí després de conéixer la mort terrible del seu fill. I és que, anys després dels exterminis nazis als camps de concentració, la humanitat s’empenya, un colp i un altre, a mostrar la seua pitjor façana al món. Veure, llavors, el rostre de l’assassí, la seua aparent manca de penediment, el seu desafiament al món… ens porta a replantejar-nos moltes coses, però la més important de totes, realment som una mica Javier Sicilia i, amb la mort del seu fill, ens han mort tots els nostres fills. Podríem seguir escrivint, abocant paraules al paper, després d’això? No hi ha cap paraula, cap resposta que ens permeta d’eixir indemne a aquesta qüestió… mentrestant, continuarem respirant i patint a les nostres pells el destí d’una vida que, sovint, se’ns mostra massa, massa cruel!
