Desembre
Mirar per la finestra fora una acció estranya… de sobte, a l’altre costat del vidre, un colp. La sensació que alguna cosa es trenca i el que es trenca és un petit ocell que ens mira sense adonar-se’n si existeix… panteixa i la seua respiració deixa marques de baf i angúnia al vidre. No sabem si acaba d’adonar-se de les consistències i de certs dolors que la vida sovint ens regala… fou un vol, potser una casualitat el que el va dur al meu àmpit… a poc a poc pren aire, com si aquest fràgil element estiguera a punt d’acabar-se. Un instant i nota la meua presència, però no s’immuta. L’acarone, en un acte d’impotència, perquè no se ben bé com fer-li entendre el meu sentiment de tendresa. Les paraules de vegades sobren, i una petita carícia pot més que molts discursos. No menja, però a poc a poc comença a recuperar-se. Porser la meua escalfor, el moviment lent a l’esquena. I, més tard, després de mirar l’abisme, de reconéixer-se de nou ocell, emprén un vol sobtat i ens furta un fragment de la nostra existència… per un instant hem estat els seus companys, ens hem vist als seus ulls, i potser mai no ens haurem d’apropar tant com ara. Circumstàncies i un món que ens regala. I qui sap si, en el fons, tot no és un regal que anem malbaratant inconscientment. No ens colpegem a cada dia contra la finestra de la rutina i la indiferència? Pensaments d’un ocell contra el vidre…