Totes les paraules…

May 15th, 2012

Tibar l’arc…

Posted by alnaicha in Literatura

Tibar l\’arc: aquest era el títol, aquest el projecte… fer una mirada al que suposava la poesia valenciana d’ara, una mirada desenfadada i desimbolta, tractant que l’acte precís de l’enfocament no ens deixara moguts i sense massa coses per mirar. No sabem si serà la mirada definitiva d’una promoció de poetes, amb o sense el romanticisme a l’esquena, però almenys sí que en coneixem un rastre, el que ens ha deixat a la pell, el que tota lectura atenta ens ha de brindar… així doncs, brindem, que el vers obliga! I la delectació també!

alfons navarret

May 26th, 2011

Javier Sicilia

Posted by alnaicha in General  Tagged

Hi ha moments que no s’han fet per la poesia, potser ni per la pròpia existència… una mort, avui en dia, no ens diu molt més que si realment afirmàrem un instant, aqueix instant que el romandre viu ens justifica, però si mirem aquesta afirmació amb cura comprendre’m els motius de pes que poden dur un poeta a deixar, un dia, un dia terrible, la poesia… Javier Sicilia ho decidí després de conéixer la mort terrible del seu fill. I és que, anys després dels exterminis nazis als camps de concentració, la humanitat s’empenya, un colp i un altre, a mostrar la seua pitjor façana al món. Veure, llavors, el rostre de l’assassí, la seua aparent manca de penediment, el seu desafiament al món… ens porta a replantejar-nos moltes coses, però la més important de totes, realment som una mica Javier Sicilia i, amb la mort del seu fill, ens han mort tots els nostres fills. Podríem seguir escrivint, abocant paraules al paper, després d’això? No hi ha cap paraula, cap resposta que ens permeta d’eixir indemne a aquesta qüestió… mentrestant, continuarem respirant i patint a les nostres pells el destí d’una vida que, sovint, se’ns mostra massa, massa cruel!

October 20th, 2009

Llibre dels àngels (capítol tercer) II

Posted by alnaicha in General

Al tercer capítol ens anuncia que tractarà sobre l’existència dels àngels al món. Així, tractarà de respondre aquells que afirmen que els àngels no existeixen donat que no se’ns apareixen d’una forma quotidiana… com que no els veiem, doncs no haurien d’existir… però Eiximenis els respon que no només existeixen, sinó en un nombre incalculable, i per confirmar-ho ens aporta diversos testimonis, com ara de les Santes Escriptures i dels Sants. Així, per exemple, citarem, entre els que inclou Eiximenis, a Sant Donís, que diu dels àngels que són imatge de Déu: Angelus est imago de diu. I, entre d’altres coses, diu d’ells que són a la seua imatge, el seu espill clar i resplendent de la virtur o tresor de la seua potència…

Per altra part, la (persona) folla diu dels àngels que no són res, ni tampoc la seua angelical natural, sinó que sobre ells governa el fat i la fortuna o l’atzar… de mode que iguala els àngels al no-res i tracta d’anular la seua essència. Davant això Eiximenis demana Déu que confonga tanta malícia com hi ha, perquè creure això realment suposa un atac envers el seu Creador, que és Déu. I contra els seus cavallers que són els àngels.

Altrament inclou el testimoni de Damascenus quan escriu sobre Sant Donís. I aquest afirma que, com sabem de les Sagrades Escriptures, molts dels miracles ocorren contra la lògica humana, contra la saviesa i contra les habilitats, sovint guanyant batalles o destacant i fent caure grans personatges. Per altra part, que gràcies als àngels els homes hem pogut accedir a un major coneixement de Déu i que molt sovint Ell actua mitjançant els àngels. En definitiva, que negar els àngels suposa, inevitablement, un acte de defalliment i d’ignorància greu envers les Sagrades Escriptures i una mostra que no es té molt de domini de filosofia. De mode que negar tot això suposaria negar, alhora, l’existència de Déu, dels paradís, de l’infern i del purgatori, i fins i tot de l’existència de l’aire al món… donat que, segons els savis, al cap i a la fi existeixen al món més coses que no se’ns apareixen que no les que se’ns presenten al davant, per la qual cosa hauríem de concloure tot negant la validesa d’aquests raonament.

October 20th, 2009

Francesc Eiximenis i el seu Llibre dels àngels

Posted by alnaicha in General  Tagged ,

Parlar de l’escriptor Francesc Eiximenis sempre és un bon motiu per endinsar-se en un moment ben interessant de la història de la llengua i, com no, de la nostra literatura. Sabem que ell no ho feia, això d’escriure, especialment mogut per un desig de crear una bellesa en el sentit explícitament literari, no. La seua literatura tenia una finalitat i aquesta era transmetre el seu missatge a l’auditori que tenia al seu abast. I aquest, sense dubte, no era gens menyspreable: des de la ciutat de València fins a la família reial catalana, que no és dir poca cosa… sempre des d’un punt de vista moralitzant i seguint els principis de l’ordre franciscana, dins de la qual s’inseria. El llibre dels àngels no deixa de ser l’excusa per parlar-nos de temes transcendents pels lectors de la seua època. L’Àngel era un referent, una mena de personatge sovint molt desconegut pel poble baix, que s’encomanava a ell sense tindre molt clar què era i, molt sovint, vorejant els límits difusos del fanatisme (fanatisme que encara avui en dia hom pot trobar en esglésies de tot l’àmbit lingüístic i de tot el món, això encara continua, com qui diu, ben vigent…). Nosaltres volem fer una mena de lectura, un intent d’aproximació als temes més destacats que hom pot  trobar a les primeres pàgines del text, replegades d’una lectura directa del còdex, tot esperant que algunes de les idees que el frare Eiximenis ens podran interessar…

El primer que podríem destacar és la definició d’àngel que ens regala: àngel és natura e substància espiritual e no corporal; Racional, tota en si vida, tostemps en perfet moviment, neta; dreta e sens defalliment; franca en arbitri, virtuosa, immortal; impassible en gran immoblament (immobilitat) perseverant al servei de Déu principalment tostemps diputada (enviada).

Així, de primeres ens mostra els atributs que corresponen a la seua essència, allò que ens pot indicar de què parlem, amb quina mena de criatura celestial ens apropem… però caldria precisar que aquesta definició no val per tots els àngels, donat que aquells que van caure a l’abisme no podem merèixer de cap forma els atributs abans esmentats. Els hereus de Llucifer, els dimonis, doncs aquell(s) no és entès, ni dret, ni net, ni sense defalliment, ni virtuós…

Per altra part, Eiximenis, en primer lloc, ens afirma que parlarà dels àngels que s’inclouen en aqueixa definició i continua per dir-nos que aquesta consisteix en una declaració devota e piadosa d’aquesta espècia d’àngel benaurat, i que amb les seues paraules no tracta de mostrar-nos una lliçó magistral ni crear-nos una mena d’artifici, d’element purament propi de la imaginació i no de la realitat… i tot això perquè ell realment a qui es dirigeix no és a grans clergues sinó a persones simples e devotes. I, per tot això, hom ha de prendre aquesta definició devota d’aquesta natura angelical amb la reverència que es mereix, perquè conté veritat en si mateixa.

September 6th, 2009

Se’n va…

Posted by alnaicha in General  Tagged

Podem dir, sí, que l’estiu ha començat a caure aquest cap de setmana… com un arbre a qui li cauen les fulles, com un llibre que comença a enllestir les seues darreres pàgines, com un viatge quan travesses l’equador, així ocorre el primer dia que, després de molts dies de calor, el temps sembla que vol canviar… ahir, un dia de pluja i avui entre núvol i un sol que a penes ens calfava. Possiblement seré una mica nòrdic, però aquest temps és un dels que preferisc, caminar vora mar, amb pocs turistes, les onades calentes encara… veritablement, la tardor és una petita meravella…

Alfons

January 19th, 2009

Poe, més dos segles

Posted by alnaicha in Literatura  Tagged

Edgar Allan Poe ens observa. Com un anònim des de la multitud. Com el protagonista d’algun dels seus relats, conformats per un món on el fantàstic tenia un altre sentit. Pocs, alguns detalls, focs d’artifici per crear una petita atmosfera. I paraules.

És estrany, en una societat que ha postergat les paraules al racó més allunyat de la vida quotidiana, i de tant en tant ens sorprén que això que el darrer film de moda ha semblat traure des del no-res realment siga una còpia barata d’un relat meravellós. Les històries ens conten sempre detalls d’uns persontges que acaben mirant-nos. Des del marc del quadre fa fred. Caldrà passar pàgina i tranquil·lament veure com tot això s’acaba. Dos segles més tard, Poe no s’ho acaba de creure. Hom llig un llibre a la vora d’un arbre. Això, encara que no ho semble, és la notícia més meravellosa ara per ara. I fa sol. Què més podem demanar a la vida?

Alfons Navarret

January 12th, 2009

Veus contra l’abisme

Posted by alnaicha in Política

Fa dies que s’escolten, veus, a cada colp més, totes unànimament reclamant un fet, en una direcció: per la fi de la barbàrie. Als carrers, als periòdics, a internet, tothom sembla navegar en una única direcció, encara que, malauradament, tot continua més o menys igual que sempre… a cada dia, una xifra més que reportar. A cada instant. Una angúnia, la de no poder fer res perquè alguna cosa canvie… mirem l’horitzó i fins i tot els arbres semblen plorar la seua incapacitat per suportar el dia a dia. Un moment, una fulla. Tot ha perdut una mica el seu sentit… però, mentrestant, la vida continua…

alfons navarret

January 8th, 2009

Una lectura

Posted by alnaicha in General

La mirada, com sempre, fixa, potser en una pantalla de llum brillant, obsessivament… tenim la sensació que alguna cosa s’ha trencat, i el món ben bé no es mou, i algú afirma, anys després, que tota la teoria geocèntrica torna a estar de moda, però ha estat llegir un conte de Pàmies per veure a l’espill la cara oculta de la lluna, la que nosaltres ens hem empenyat d’anomenar terra. I què veiem? Simplement, un deixar-se endur per la monotonia, la rutina com a eix central de l’univers: no canviem el món perquè tenim massa lluny el comandament a distància. Això cal fer-ho avui, obrir la finestra, mirar tabic enllà, creure en les coses que no ens diuen, però per què no rosegar un croissant mentre les imatges ens fan el corc al cercell, raca-raca, lentament, quasi notem el seu efecte balsàmic… hi ha lectures que ens permeten de mirar el món amb uns altres ulls. Sergi Pàmies ens permet de creure que el film de terror més sagnant el tenim a cada dia més a prop, vora la nostra casa, ens obri sovint les portes i ens duu, com un gos, les espardenyes vora els peus… tot perquè acabem oblidant-nos que un dia vam existir i la vida podia, ben bé, ser una altra cosa. Però per què correr riscs si ja tenim al nostre abast els fils de neó dels televisors, ara de plasma, com una enganxosa teranyina que ens provoca onades del plaer més amarg possible. Vides que no són la nostra… com nous homes grisos, ens prometran un rar oasi d’excepcional bellesa. Però fins i tot això és fals. Al darrere de la imatge no hi ha el mirall, ni la por, ni l’angoixa. Hi ha el buit que ha deixat el crit que va fer l’home just abans de caure… ara el crit ja no existeix. I això és el que no volem saber, la seua absència…

alfons navarret

January 6th, 2009

Una escola menys: es diu Palestina

Posted by alnaicha in Política  Tagged ,

Mai no hauríem pensat que una escola suposara cap risc, una escola mantinguda per les Nacions Unides, una escola que era el refugi dels que no tenen res, absolutament res… la lliçó a aprendre era una altra: la mort entrava no mitjançant els llibres d’història, sinó a través de les teulades i en forma de míssil, això sí, electrònicament comandat fins a uns enemics molt perillosos, que quasi sempre han resultat ser civils… quin és el problema de la gran tecnologia israeliana per matar constantment, quin és el problema de la consciència mundial per no fer res per evitar-ho? fins a quan hauran de morir abans que alguna cosa passe? i no són només innocents, ja ni tan sols els infants són respectats… aqueix vellard ull per ull ha passat a la història, ara toca repetir els camps d’extermini, però el destí ha volgut que qui fou aleshores una víctima indefensa, ara és qui petja el botó del llançament del projectil que destruirà tantes, víctimes, potser col·laterals… en el fons, a qui importa això? estic segur que dins d’Israel hi ha molts que ploren, i no només àrabs, per aquesta tragèdia… fins a quan estarem amb el deute del genocidi i consentint la seua impunitat? té sentit encara parlar d’impunitat davant d’aquest acte de cobardia? es pot respondre amb la tecnologia punta davant d’una pedrada? per quina raó això està passant? queden massa preguntes sense resposta, massa interessos ocults… malauradament, molts pateixen i uns pocs s’ho miren des dels despatxos oficials… la humanitat arriba a aquests extrems. El gran germà d’avui és la mort de tot un poble, retrasmès dia a dia a tot arreu? fins a quan haurem d’esperar a què hom prenga mesures contra un estat irracional i assassí?

i tot continua, més o menys, igual…

alfons navarret

January 2nd, 2009

Nou any

Posted by alnaicha in General

Sembla mentida, però novament inaugurem un altre any, una altra ocasió que sabem, ja d’avantmà, inexorablement perdura, perquè malgrat que de tant en tant alguna notícia positiva ens arriba a sorprendre, encara hi ha al món un bon grapat d’ànimes que veuen en la maldat el riu d’on traure uns bons peixos… parlem de Palestina, un colp més Palestina ens serveix per saber què significa el dolor i la pèrdua de vides humanes, sempre inútilment…

i què passarà després? després dels polítics i dels seus necis discursos? després que els tirans hauran caigut? que el poble senzill continuarà sobrevivint, amb els problemes de sempre, problemes que quasi ningú no veu, que serien relativament senzills de resoldre… un petit instant de felicitat evita moltes més morts del que imaginem…

i això em trau a la memòria un article que vaig llegir sobre algunes ciutats-estat dels Emirats Àrabs, on s’havia construït una societat moderna a colp de petrodòlars, però gràcies a tot això hom podia viure lliurement, sense ser prejutjat, dins les seues pròpies creences i en una societat moderna, amb cultura, amb bellesa, en un aprenentatge interior que ens vindria a recordar el moment culminant de les ciutats-estat italianes al renaixement… amb els medici apostant per un ingredient que mou cultures i les fa inscriure’s en això que diem història… no sabem si aquestes ciutats ho encertaran, però és innegable que, amb el seu treball, amb la millora de la vida de molts dels seus habitants ens esten assegurant que no només ells augmentaran el seu nivell de vida, sinó que no cauran en l’absurd de creure que amb el sacrifici de les seues vides quelcom pot canviar. I és que és curiós que en aquestes ciutats la violència radical islamista siga una de les més baixes a tot el món… haurien d’aprendre molts països, fins i tot d’europa? possiblement sí!

alfons navarret

Next Page »
  • Monthly

  • 2

  • Blogs seleccionats

  • Meta

    • Subscribe to RSS feed
    • The latest comments to all posts in RSS
    • Subscribe to Atom feed
    • Powered by WordPress; state-of-the-art semantic personal publishing platform.
    • Firefox - Rediscover the web